PRESÓ DE LES CORTS

La presó de les Corts, nom oficial de la qual és  Presó provincial de dones de Barcelona, va ser un espai penitenciari de la ciutat de Barcelona vigent entre els anys 1936 i 1955.

El centre tenia l'entrada pel carrer Joaquim Molins 11, i havia estat antigament un asil per a el que molts qualifiquen com a "joves esgarriades", aixecat en els terrenys de la masia medieval de Can Duran o Can Feló, a l'actual zona de les Corts.

El govern de la Generalitat republicana va habilitar-lo com a presó, posteriorment a l'enderrocament de la vella presó de dones de Reina Amàlia l'octubre del 1936, amb el nom de Correccional General de Dones. Durant la guerra civil va albergar recluses polítiques d'ideologia dretana, amés de dones pertanyents al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarcosindicalistes.

Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el mes de gener del 1939, la presó de les Corts es va convertir en la Presó provincial de dones, governada per un orde religiós anomenat les Filles de la Caritat, segons la pràctica habitual del règim franquista a les presons femenines. A mitjans de 1939 hi havia prop de dues mil recluses tancades, amb més de quaranta nens. Al llarg dels anys 1939 i 1940 hi van ser afusellades prop d'onze dones.

De les condicions infrahumanes de la presó franquista de les Corts n'han deixat constància les preses polítiques María Salvo, Isabel Vicente, Laia Berenguer, Teresa Hernández, Enriqueta Gallinat, Soledad Real,Tomasa Cuevas, Joaquina Dorado o Ángeles García-Madrid. Al seu enorme hort, hi va haver centenars de recluses treballant en benefici de l'orde religiós que dirigia el centre, sobretot durant els primers anys. A principis dels anys 50 es va obrir un taller de costura.

L'octubre del 1955 es va tancar la presó i les preses, que per aquell temps eren 263, amb 19 nens, van ser traslladades a la Presó Model d'homes.

MONUMENT A MOSSÈN JACINT VERDAGUER

El monument a Mossèn Jacint Verdaguer, d'estil noucentista, va ser projectat per l'arquitecte Josep Maria Pericas i coronat amb una estàtua de bronze obra de l'escultor Joan Borrell i Nicolau. Aquesta representa al poeta folguerolenc. Llucià Oslé i Miquel Oslé són els autors dels relleus que conformen el fris que envolta el monument, que al.ludeixen a diversos poemes de Verdaguer. El monument se situa a la plaça Mossèn Jacint Verdaguer, a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb l'avinguda Diagonal.

Les obres de construcció van començar el 29 de maig de 1914, però donada la situació d'urbanització de la zona, no seria fins al 14 de maig de 1924 que s'inauguraria oficialment el monument. A l'acte d'inauguració oficial hi van assitir. d'entre altres, el dictador Primo de Rivera, el rei Alfons XIII, el president de la Mancomunitat del moment Alfons Sala, l'alcalde de Barcelona i per part de la família de Verdaguer, el seu nebot Jacint Llusà i Verdaguer. 

Paral·lelament a la inauguració de l'estàtua, els intel·lectuals catalans, en contra de la manipulació que s'estava fent de Verdaguer per part del règim i capitanejats pel dramaturg Àngel Guimerà, autor conegut per les seves obres "Mar i cel" o "Terra baixa", boicotejaren l'acte oficial i li van retar homenatge a la seva tomba.

El monument està format per una columna de pedra de Montjuïc de 20 metres d'alçada. A la part superior es troba la figura del poeta en bronze, obra de Joan Borrell i Nicolau. Representa el poeta amb el cap cot, actitud reflexiva i arreplegant la seva sotana amb un paper a la mà. L'actitud i l'acabat són de caire molt realista, amb gran atenció a la fisonomia, cabells, detall de les mans i peus, plecs i botons de la sotana.

FOMENT D'OBRES I CONSTRUCCIONS (1924)

La seu de FOCSA es va construir l'any 1924 al carrer Balmes 36-42 de Barcelona. La construcció de l'edifici va ser dirigida per l'arquitecte i conseller de l'empresa Jaume Torres i Grau. L'any 1925 va ser premiat en el Concurs d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona. 

L'edifici és representatiu del noucentisme classicista i la composició de la seva façana en pedra de Montjuïc, combina elements clàssics amb trets d'origen barroc. A la cornisa podem observar quatre esculptures al·legòriques fetes per Josep Tenas i Alives. En l'actualitat és la seu de l'empresa de Fomento de Construcciones y Contratas.

Va ser una societat creada per a la construcció de ports, edificis urbans i industrials, obres hidràuliques,  carreteres, ferrocarrils, concessió de serveis municipals i moltes més obres. Gràcies a això es va consol.lidar com a una de les principals companyies catalanes i  l'any 1992 va ser fusionada amb l'empresa “Construcciones y Contratas SA”, tot constituint la nova societat Fomento de Construcciones y ContratasS.A..

Durant la guerra civil la societat va tenir diversos problemes: desorganització tecnico-administrativa, fugida o mort d'alguns del patrons o directius, bloqueig de capitals de les empreses als bancs que impossibilitaven el pagament de salaris, de proveïdors, combinat amb la marxa de treballadors al front i per tant la desorganització de les obres; aixo comporta à col·lectivització de l’empresa durant la guerra civil i la posterior recuperació dels seus antics amos quan va finalitzar aquesta.

Posteriorment, a partir de l’any 1940 i durant tot el franquisme aquesta societat experimenta una forta crescuda, a l’any 1985 l’empresa estava molt diversificada: Sector de la construcció i infraestructures,  sector sanejament urbà i sector industrial.

Finalment desapareix a l’any 1992, com ja hem explicat al segon paràgraf.

CASAL DE SANT JORDI (1929-1931)

Aquest edifici pertany actualment al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Està situat al carrer Casp  24-26 amb Pau Clarís i va ser dissenyat l'any 1929 per l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi tot seguint els corrents més avantguardistes. Tot i així, va ser restaurat l'any 1989.

Aquest edifici va ser construït per interés del matrimoni format per Joan Riera i Tecla Sala, els quals tenien diverses empreses del sector tèxtil entre les quals es trobava "La Blava", on hi va treballar Miquel Marí i Pol.

Aquest projecte tenia com a finalitat establir les oficines d'empresa de la familia, així com el domicili i residència per a ells i els seus fills. Encara que Joan Riera va morir sense veure l'obra finalitzada, la seva viuda, Tecla Sala, va seguir endavant amb el projecte amb l'ajuda de Folguera, arquitecte també del conegut Poble Espanyol a Barcelona.

 

TEATRE TÍVOLI (1919)

El teatre Tívoli és un edifici situat al carrer Casp de Barcelona  que té com a finalitat acollir els més famosos espectacles des del segle XIX.

Tot i que va ser construït l'any 1880, la sala que es conserva actualment és fruit d'una reforma de l'antic establiment feta el 1919, a causa de la importància que van prendre els espectacles i representacions del mateix. 

En el seu temps va ser propietat de Bernat-Agustí de Las Cases, la filla del qual va casar-se amb el famóa dramaturg Frederic Soler, més conegut com a Serafí Pitarra. Gràcies a això, nombroses obres teatrals de l'autor van ser representades al Tívoli, a més de diverses obres també pertanyents als més grans autors dramàtics.

Té una capacitat per a 1643 entre instal.lacions com la platea, el club i l'amfiteatre i està decorat a l'estil de principis del segle XX (vermell i daurat són els colors predominants, asixí com la representació de la natura).

Tot i que en cert moment va ser també un cinema, posteriorment han passat pel seu escenari coneguts artistes, no només del món del teatre, sinó també de la dansa i de la música.

Drassanes Reials de Barcelona

La construcció del segle XVI es va fer seguint l'estil arquitectònic del gòtic civil perquè durant dos segles s'havia mostrat com l'estructura més eficient possible. La reconstrucció de l'edifici uns metres terra endins va ser motivada perquè la construcció del port de Barcelona un segle enrere havia alterat greument els fluxos marítims, provocant l'avenç de la línia de la costa i inundant seriosament les drassanes medievals.

 L'any 1935  (época franquista) les drassanes foren cedides a l'Ajuntament de Barcelona, que les convertí en seu del Museu Marítim de Barcelona l'any 1941; l'edifici fou declarat Monument Històric Artístic per decret del Consell de Ministres d'Espanya el 5 de maig de 1976.

Sector Naval

Ocupa part del que va ser el «Caserna de Drassanes», un dels grans protagonistes de juliol 1936, quan el poble, una part del exércit, de la Guàrdia Civil i dels Guàrdies d'Assalt, es van aixecar en armes per sufocar la revolta militar contra el gobern legítim de la República.
Després d'un temps la caserna va ser desutilitzada com instal·lació militar, cedit a la ciutat i enderrocat i els seus terrenys dedicats a altres usos. Ara s'ha convertit en el Sector Naval.